El futuro del Management

Me recordaba un buen amigo que el Sr. Gary Hamel, uno de los gurús del management más reconocidos, había puesto como uno de los grandes modelos corporativos, la empresa Enron. Se acuerdan de Enron? Ya no existe. Víctima de malas prácticas corporativas, el 2001, quebró. 22.000 trabajadores se quedaron sin trabajo y una de las 10 empresas más admiradas en EEUU dejó de existir.

El mismo amigo me dice que los gurús no viven el dia a dia de las empresas. Que hablan de oídas, que la mayoría son teóricos del management. Bien, lo acepto. Pero estoy de acuerdo con Hamel en que "a diferencia de las leyes de la física, las leyes del management no están predeterminadas ni son eternas."

Creo también firmemente que el management está desfasado, y que llevamos tiempo dirigiendo de la misma manera cuando las cosas han cambiado muchísimo, y lo único cierto en nuestro entorno es la incertidumbre.

Según el profesor Grant, la Dirección Estratégica es la verdadera ventaja competitiva de una organización. Y si, es cierto, el modelo de management y los equipos directivos son parte esencial del éxito de una empresa.

En su libro "El Futuro del Management" de Editorial Paidós, Gary Hamel afirma: "Sueño con organizaciones capaces de una renovación espontánea en las que el cambio no signifique un trauma doloroso. Sueño con compañías que merezcan la pasión y la creatividad de sus trabajadores, que saquen lo mejor de cada persona."
Y añade: "Debemos aprender a coordinar los esfuerzos de miles de individuos sin crear una jerarquía opresiva de supervisores; a controlar los costes sin asfixiar la imaginación humana, y a crear organizaciones donde la disciplina y la libertad no se excluyan mutuamente."

En un momento absolutamente retador para los managers del siglo XXI, romper con los clásicos paradigmas del management del siglo XX parece realmente complejo. La estandarización, la especialización, la alineación de objetivos, la jerarquía, la planificación y el control, la política retributiva... son principios fundamentales de la dirección que pocos ponemos en duda. Intentamos evitar las sorpresas, expulsar las irregularidades, homogeneizar procesos y equipos, centralizar para controlar, evitar las vias radicales... y todo eso en un entorno tremendamente incierto  e imprevisible.

Hoy es imposible dar respuesta a todo ello desde una sola mente, desde la individualidad. Es necesario democratizar las organizaciones, dar más voz y libertad a todo el talento disponible, tomar mayores riesgos en la innovación, apostar por la diversidad y la creatividad, romper jerarquías, apostar sin limitaciones por la mejora contínua y la renovación estratégica, romper con los modelos mentales que frenan los cambios.

Este es un camino que muy pocas compañías han iniciado. La mayoría en el entorno Internet, pocas en el sector industrial y de servicios.  Es un camino a mi entender irreversible. Supondrá un cambio radical en el management actual y por ello no va a ser fácil, pues representa nuevos paradigmas, la generosidad de apostar por el liderazgo compartido, con el objetivo de potenciar la iniciativa, la creatividad y lo más importante: hacer empresas a la medida de las personas y las mentes de nuestro tiempo.

El futur del capitalisme

De la lectura del llibre de Salvador Giner, “El futuro del capitalismo”. Ediciones Península, 2010

És suggerent el títol de cap a on va el nostre sistema econòmic just en moments de turbulències, de forta crisi econòmica, inclús de tímids qüestionaments del sistema per part de persones que no es poden titllar justament d,antisistema. És en moments com aquests que es parla sempre de decadència o profecies catastrofistes. Però també d,altres que dins del sistema parlen, potser sense cap tipus de credibilitat, de reinventar el capitalisme.
És interessant resumir els continguts del llibre de Salvador Giner, perquè no escriu des de posicions de qüestionament estructural, de bombardeig, sinó d,intel.ligènt anàlisi crític revisionista. Diu: “la lògica del capitalisme és la seva perenne transformació... aquest és el secret de la seva perseverança i resistència” i continua dient: “mentre esperen l,hecatombe anunciada, més ben dit, mentre esperen els qui l,esperen, la resta contemplarem la continuació de la seva mudança, l,envergadura de la qual aconsella parlar més d,una metamorfosi que de la fi absoluta de l,univers econòmic que aquest progrés ha creat.”
No ens enganyem els que varem veure la caiguda del mur l,any 1989 amb els nostres propis ulls. I també el desmantellament de l,òrbita de l,antiga URSS. No ens enganyem perquè varem constatar que “l,altre model” havia mort, i que els que sobreviuen, Corea del Nord i Cuba, no representen res més que una esbiaixada i desgraciada caricatura del passat i en cap cas una amenaça ni alternativa al model preponderant.
Comencem per la senzilla definició de capitalisme que fa Giner, com el procés mitjançant el qual un empresari/s, inverteix uns bens, anomenats capital, en un negoci, del qual en retira uns beneficis però en reinverteix d,altres per a seguir potenciant-lo i quasi sempre en concurrència amb d,altres empresaris. Un altre definidor del sistema és la seva estructuració per classes socials i el seu eix vertebrador: el reconeixement de la propietat privada aconseguida o heretada.
En la primera part del llibre se,ns recorda les fonts de les quals beu el capitalisme. Autors com Adam Smith, John Stuart Mill, David Ricardo, Keynes, Schumpeter, Alexis de Tocqueville... i en fa un curiós anàlisi recordant-nos que els primers teòrics van sorgir un cop el sistema ja era actiu. La primera gran obra fundacional, n,és “La riquesa de les nacions” de 1776, d, Adam Smith.
Destaquem aquí la previsió d,algún d,aquests teòrics sobre el futur del capitalisme. Mill afirmava en el segle XIX que si el creixement de les nacions no era “sostenible” (seria el mot emprat avui dia), podria venir el col·lapse del sistema. El creixement infinit no és possible. Ricardo també augurava que un creixement a través de la descoberta, aleshores colonització de nous països tenia un fi.
Anem a Schumpeter. Un admirador del capitalisme que està convençut que el sistema està condemnat a la seva autodestrucció. El que ell ve a denominar “destrucció creativa”.
Considera que el sistema està més subjecte a onades d,innovacions que a una lògica acumulativa. Si més no Schumpeter i això potser ho varem viure molt més durant el segle XX, detecta com a possible taló d,Aquiles del sistema l,hostilitat intel.lectual de poetes, escriptors, filòsofs, pensadors contra ell.
Giner constata que l,home ha presenciat dues i úniques grans revolucions: la neolítica, fa uns aproximadament 10.000 anys a.C i la industrial, que es va començar a gestar entre el final de l,Edat Mitjana i l,inici del Renaixement, fent la seva eclosió a partir de 1750 a Europa.
Una de les clàssiques diatribes ha estat la relació llibertat i igualtat, o capitalisme i democràcia. Però ha de quedar clar que capitalisme, industrialisme i democràcia són coses diferents.
La posició en tot l,assaig és un equilibri difícil, per apartar-se de la crítica de que el capitalisme té la culpa de tot, però entenent les seves imperfeccions, les seves notables àrees de millora i l,efecte que suposa en les modificacions de la condició humana, que no en la seva essència que és immutable. El capitalisme, com a model obert, que s,automillora i s,autotransforma, ha suposat des del meu punt de vista un engranatge, tot i que clarament imperfecte, que ha possibilitat derruir el sentiment de pertinença de la classe treballadora, la sensació de que tothom es creu en un esglaó social superior al que realment pertany. Tots formem part del sistema i no el posem en qüestió. Els mateixos sindicats, defensen els sous i els contractes, però no qüestionen el sistema, ni pugnen per a la millora de la democratització de les empreses. És increïble el potent narcòtic que traspua el sistema.
Una altra de les màximes que descriu l,autor i òbviament no ens resulta una novetat és: el capitalisme no té moral, doncs el seu objectiu és obtenir beneficis. I això fa que el resultat sigui una societat injusta. Aquesta nova sentència no té desperdici: “Els humans som diferents. Un inútil pot ser rei. Un ignorant, catedràtic. El financer responsable d,un ensorrament financer pot rebre un homenatge públic. El general culpable d,una matança és recordat amb una estàtua eqüestre...”. És un fet que l,esclavatge, la colonització, la part més cruel de la mundialització, l,armamentisme, l,agonia sobre el medi ambient i un llarg etc d,injustícies han estat fonaments sobre els quals el capitalisme ha crescut. Però també ho és que l,estabilitat, el creixement, l,estat del benestar, l,educació i la sanitat universal i pública (també present en d,altres models econòmics), la democràcia lliberal (la fins ara més oberta i autocrítica opció de govern segons deia Popper, tot i que no establerta en tots els països d,econòmia capitalista), en són també fruit de la seva evolució. Dels propers temps podem esperar proliferació de microempreses, potser menys intermediació financera i una deriva interessant més sobre l,experiència que sobre la nus propietat de les coses, que poden obrir-nos un nou escenari en la societat de consum.
El capitalisme sorgí en paral.lel a la teoria de l,individualisme, de l,home com a subjecte sobirà, propietari de la seva llibertat. El sistema necessita intervenció segons uns per que sol genera injustícies i desigualtats. D,altres creuen que el laissez-faire garanteix la idoneïtat del sistema. A la fi segons Giner “el futur del capitalisme està assegurat sobre tot per una raó: pràcticament ningú el qüestiona i els que ho fan no han presentat encara una alternativa creïble.” L,únic que pot frenar-ho són condicions inesperades de destrucció demogràfica o ecològiques, que en són clarament amenaces de sostenibilitat per a tota la Humanitat. L,any que jo vaig néixer, el 1968, a la Terra erem 3.500 milions d,ànimes, aquest proper 2011 la ONU diu que arribarem als 7.000 milions. El capitalisme en serà el sistema que arroparà la majoria d,aquests éssers i esperem que sigui capaç de reinventar-se i reinventar-nos per fer front a les amenaces que ens depara el ferotge creixement sostingut que requereix.

Reinventing old jobs


Lester Thurow argues that the dominant competitive weapon of this century will be education and skills of workers. As we know, unlike the twentieth century, the power of countries is determined mainly not by its natural resources but for its intellectual strength. Today, our generation is already aware that education is a task never completed. The knowledge society leads inevitably to an open workplace where the idea of the job has changed for business projects, and where the pursuit of prosperity, personal or social, requires a recycling and a constant update of our abilities. In this changing world, we have to face uncertainty in the most confortable way. As Charles Handy (one of the best business culture philosophers) says, it is not the moment to look for a stable contract, it is the moment to look for a new psychological and personal safety. It is important to internalize that if something does not work, we are always able to do something else. Each of us must become our own security. In this new world stage in the `field organizations, where mergers, takeovers, strategic alliances, huge companies, homogenization, triumph of telecommunications, globalization and work flexible imposed, we can not wait for a secure job and a long career. We have to decide which kind of life we want and go out and make it happens. Thus, Handy says that education must adapt to these new times and that students have to understand that not all world's problems have been solved or has a clear response. The world is full of open questions unanswered and new educational system should be aimed at strengthening confidence in ourselves and in our own value. In this regard, we must also learn to unlearn, to be able to abandon old paradigms and build new ones. We accept that old recipes can no longer be useful for changing and uncertain times that require new ways to be conducted. Without compliance with these basic premises is difficult to predict what should be the adult work life of many of us. So you must accept that the success formulas of the past do not imply future success and each of us we must anticipate, look for new goals and, if necessary, slow down, stop, look and provide us the elements of reflection to help us reinvent our world if we do not want others do to it for us.

Reformulando los antiguos puestos de trabajo

Lester Thurow afirma que las armas competitivas dominantes de este siglo serán la `educación y las habilidades de los trabajadores. Como ya sabemos, a diferencia del siglo XX, el poder de los países no está determinado, fundamentalmente por sus recursos naturales sino por su fuerza intelectual. En la actualidad, nuestra generación ya es consciente de que la educación es una tarea que nunca acaba. La sociedad del conocimiento nos conduce irremediablemente a un mundo laboral abierto donde la idea del puesto de trabajo ha sido cambiada por la de proyectos empresariales, y donde la consecución de la prosperidad, personal o social, obliga a un reciclaje y una puesta al día constante de nuestras habilidades. Ante un mundo en cambio, ante organizaciones caórdicas y ante la incertidumbre de nuestro entorno debemos intentar sentirnos confortables. Como dice Charles Handy, importante filósofo de la cultura empresarial, no se trata de buscar una seguridad contractual dentro del mundo de la empresa, por ejemplo un contrato estable, sino de buscar una nueva seguridad psicológica y personal. Se trata de interiorizar que, si la cosa no funciona, siempre estamos capacitados para hacer otra cosa. Cada uno de nosotros debemos ser nuestra propia seguridad. En este nuevo escenario mundial en el `ámbito de las organizaciones, donde las fusiones, las absorciones, las alianzas estratégicas, las macroempresas, la homogeneización, el triunfo de las telecomunicaciones, la globalización y el trabajo flexible se imponen, no podemos esperar salir al mercado laboral y que nos den un trabajo seguro y una larga carrera profesional, sino que tendremos que decidir cuál es la vida que deseamos y salir fuera y hacer que suceda. Así, Handy afirma que la educación debe adaptarse a estos nuevos tiempos y que no se exponga al alumno que todos los problemas del mundo tienen respuesta o están resueltos. El mundo está lleno de preguntas abiertas sin respuestas cerradas y el nuevo sistema educativo debería ir dirigido a reforzar la confianza en nosotros mismos y en nuestro propio valor. En este sentido, habrá que aprender a desaprender, a ser capaces de abandonar antiguos paradigmas y construir de nuevos.Tendremos que aceptar que antiguas recetas ya no pueden ser útiles para unos tiempos cambiantes e inciertos que necesitan de nuevas fórmulas para ser conducidos. Sin el cumplimiento de estas premisas básicas se hace difícil de pronosticar cuál debe ser la vida laboral adulta de muchos de nosotros. Así pues será necesario que aceptemos que las fórmulas de éxito del pasado no implican éxito en el futuro y cada uno deberá anticiparse, buscar nuevas metas y, en su caso, bajar el ritmo, detenerse, mirar y dotarnos de los elementos de reflexión que nos ayuden a reinventar nuestro mundo, si no queremos que otros lo hagan por nosotros.

Reformulant els antics llocs de treball

Lester Thurow afirma que les armes competitives dominants d´aquest segle seran l`educació i les habilitats dels treballadors. Com ja sabem, a diferència del segle XX, el poder dels països no vindrà determinat principalment pels seus recursos naturals sinó per la seva força intel.lectual.

En l´actualitat, la nostra generació ja és conscient que l´educació és una tasca mai acabada. La societat del coneixement ens condueix irremediablement a un món laboral obert on la idea del lloc de treball ha estat canviada per la de projectes empresarials, i on la consecució de la prosperitat, personal o social, obliga a un reciclatge i a una posada al dia constant de les nostres habilitats.

Davant d´un món en canvi, davant d´organitzacions caòrdiques i davant de la incertesa del nostre entorn hem     d´intentar sentir-nos confortables. Com diu Charles Handy, filòsof important de la cultura empresarial, no es tracta de buscar una seguretat contractual dins del món de l´empresa, per exemple un contracte estable, sinó de cercar una nova seguretat psicològica i personal. Es tracta d´interioritzar que, si la cosa no funciona, sempre estem capacitats per fer una altra cosa. Cadascun de nosaltres hem d´esdevenir la nostra pròpia seguretat.

En aquest nou escenari mundial en l`àmbit de les organitzacións, on les fusions, les absorcions, les aliances estratègiques, les macroempreses, l´ homogeneització, el triomf de les telecomunicacions, la globalització i el treball flexible s´imposen, no podem esperar sortir al mercat laboral i que ens donguin una feina segura i una llarga carrera professional, sinó que haurem de decidir quina és la vida que desitgem i sortir fora i fer que succeixi. Així, Handy afirma que l´educació cal que s´adapti a aquests nous temps i que no s´exposi a l´alumne que tots els problemes del món tenen resposta o estan resolts. El món és ple de preguntes obertes sense respostes tancades i el nou sistema educatiu hauria d´anar adreçat a reforçar la confiança en nosaltres mateixos i en el nostre propi valor.

En aquest sentit, caldrà també aprendre a desaprendre, a ser capaços d´abandonar antics paradigmes i bastir-ne de nou. Haurem d´acceptar que antigues receptes ja no poden ser útils per uns temps canviants i incerts que necessiten de noves fórmules per ser conduïts.

Sense l´acompliment d´aquestes premises bàsiques es fa difícil de pronosticar quina ha de ser la vida laboral adulta de molts de nosaltres. Així doncs caldrà que acceptem que les fórmules d´èxit del passat no impliquen èxit en el futur i cadascun haurà d´anticipar-se, buscar noves fites i, si s´escau, baixar el ritme, aturar-se, mirar i dotar-nos dels elements de reflexió que ens ajudin a reinventar el nostre món, si no volem que d´altres ho facin per nosaltres.