Existió el año 0?

El año 0 no existió. Varias son las razones que lo explican. Primero porque los años se cuentan a partir de 1 por convención de los historiadores (el año 1 a.C precede al año 1 d.C), después porque los habitantes de ese año no lo vivieron nunca como tal, ni fueron conscientes de ello, ni se regían entonces por nuestra actual cronología, y finalmente porque el número 0 no había sido inventado aun.  El 0 fue creado en la India hacia el siglo VII (después de Cristo)!

La cronología que utilizamos en Occidente para fechar nuestros acontecimientos y los años, fué introducida por primera vez durante el siglo VI. 

De hecho fué el historiador Beda quien la difundió en el siglo VIII a través de su obra "Historia Eclesiástica del pueblo inglés", y no pasó a generalizarse de forma extendida hasta el siglo XVII. El concepto está basado en dividir la historia antes y después del nacimiento de Jesús de Nazaret. 

El mundo existía en todo caso en el año 0 para muchos ciudadanos del mundo. En Egipto, fueran o no conscientes de ello, coincidía con su año  2773. Los judios utilizaban el calendario seléucida, que empezaba el año 321 antes de Cristo, momento en que aparecen en la actual Siria las primeras monedas fechadas.

Jesucristo, obviamente, no fué tampoco consciente de que generaciones posteriores los hombres y mujeres de Occidente datarían sus años en función de su existencia. Por curiosidad parece que su nacimiento, aun sin consenso, fué entre el 7 i el 2 a.C, y no en el supuesto e inexistente año 0.

Parte importante de estos datos están extraídos de la obra de Peter Watson.

Descubrí a este autor, a través de su libro “Historia Intelectual del Siglo XX”, editado por Editorial Crítica en castellano. Esa fue una lectura intermitente que me ayudó a entender la complejidad y evolución de un siglo de pensamiento.

Después vino el excelente libro “ Ideas: Historia Intelectual de la Humanidad”.  Un libro que no es un compendio de guerras o entronizaciones, sinó una obra donde se detalla como se descubrió el fuego, los Dioses, el arte, el derecho, el alma, el "yo", el método científico, el dinero o los libros, entre infinidad de tesoros que ha creado el Hombre.

L,educació

Diu Fernando Savater: “...educar es creer en la perfectabilidad humana, en la capacidad innata de aprender y en el deseo de saber que la anima, en que hay cosas (símbolos, técnicas, valores, memorias, hechos...) que pueden ser sabidos y que merecen serlo, en que los hombres podemos mejorarnos unos a otros por medio del conocimiento.”
Ensenyar i educar és el tret essencial que ens diferència del regne animal. Tenim el fantàstic do de començar allà a on els nostres avantpassats van acabar i tot gràcies a la nostra capacitat d’aprenentatge. Com diu Jean Rostand al definir la cultura, l’home és capaç d’anar afegint valor a l’home.
L’educació és un quelcom valuosíssim. És la pròpia essència de l’home que es transmet a través de sistemes més o menys afables. Sempre he estat convençut que l’eina clau per a qualsevol societat justa i avançada és l’educació. L’esperit de millora és el que ha d’acompanyar a l’home. Sempre m’ha frapat l’afirmació de que si tractes a un home com el que és, sempre seguirà sent el que és, si el tractés com el que pot arribar a ser, esdevindrà el que pot arribar a ser.
I si l’educació és tant important, això com es fa?
Tres són els elements que jo trobo essencials. El primer i més important l’exemple. No podem demanar o exigir als altres, allò que nosaltres mateixos som incapaços de realitzar. El model sempre som nosaltres mateixos per aquells a qui desitgem educar. Aquest és un element que exigeix rigor i fortalesa, i comença amb nosaltres i acaba amb la mateixa societat. En aquest exemple s’han de canalitzar sobretot els principis que regeixen l’existència de la pròpia espècie, però també els valors de la societat en la que ens circumscrivim. Explicar que hi ha principis immutables que són vàlids arreu del món i la natura i que hi ha valors que tant sols tenen validesa en unes societats humanes, però no en unes altres, i que per tant hem de ser tolerants amb les diferències.
El segon element és la llibertat. En principi sona molt bé i sembla que ningú podria discutir-ho, però això que vol dir exactament? Entenem que l’educació, i sobretot en els primers anys de vida d’un infant, depèn molt d’una certa tirania. Els nens, per poder aprendre i madurar han de ser sotmesos a un grau de disciplina elevat, perquè per naturalesa ells rebutgen aprendre aquelles coses que sobretot els hi suposa un esforç. Però això, crec que no s’ha de confondre amb que l’educador té la missió d’educar per el present i sobretot per a un futur en el que la llibertat serà l’instrument essencial amb el que s’ha de desenvolupar l’individu. La nostra meta ha de ser educar homes lliures, lliurepensadors, persones que en certa manera s,alliberen a través de l, educació, l,aprenentatge i el camí inabastable del coneixement.
El tercer element és l’amor. Que seria dels homes sense amor? Que seria doncs d’un dels exercicis més humans sense amor? Malgrat que alguns components de l’educació, sobretot primària, requerís de la disciplina i de l’autoritat, l’amor és el vernís estructural essencial per fer entendre que allò que es demana o s’exigeix no és atzarós, si no que és el millor que un vol per millorar un altre, la millor forma d’estimar.
En un dels darrers assajos de Robert Sapolsky, un dels científics contemporanis que millor divulga, es fa especial referència a l´interacció entre gens i criança. Es confirma que un gen o un segment d´ADN no produeix una conducta, sinó una proteïna. Aquesta si que té molt a veure amb els pensaments, els sentiments i finalment amb la conducta. El que realment fan les proteïnes, que inclouen algunes hormones i neurotransmissors són certes tendències de resposta a l´ambient. Tot això ve a confirmar Sapolsky vol dir que es pot parlar de vulnerabilitats, tendències, predisposicions, però rarament d, inevitabilitats genètiques.
Pres de forma literal d, un dels seus articles diria: “ Con un poco de suerte habremos superado la frase los genes determinan la conducta” para pasar a “los genes regulan nuestra forma de responder al ambiente””. O sigui que els gens influeixen en la conducta, l, ambient influeix en la conducta, i gens i conducta interactuen.
Delfí Torns i Solé

Miquel Martí i Pol

Sempre és un bon moment per rellegir a un dels nostres grans poetes. De la seva completa antologia editada per Edicions 62, n,escric un entitulat "Viatges" del llibre "Els bells camins" escrit entre el 1984 i el 1985.

VIATGES

On podríem anar que els anys passessin
més lentament? Feixugament sotmesos
a la caducitat dels temps, no hi ha
cap viatge que pugui alliberar-nos
per sempre més de dubtes i temences,
i és bó saber-ho sempre abans d,emprendre,l.
Més enllà de neguits i entusiasmes,
potser el guany dels viatges és l,espai
que hi descobrim de nosaltres mateixos
i que tal volta hauria restat fosc
sense la llum d,aquelles noves rutes.


Ara fa un parell de setmanes en una llibreria de Badalona, vaig tenir l,ocasió de comprar una primera edició de "L,àmbit de tots els àmbits" de Miquel Martí i Pol, editat l,any 1982 per Edicions del Mall. També en tinc una primera edició del preciós "Estimada Marta". El pròleg és del mestre Salvador Espriu.

En destaco el poema número 7.

Compartirem misteris i desigs
d,arrel molt noble i secreta, en l,espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l,aigua i la set, l,amor i el desamor.

Tot això junt, i a més, ha de donar-nos
l,aplom secret, la claredat volguda.