El futur del capitalisme

De la lectura del llibre de Salvador Giner, “El futuro del capitalismo”. Ediciones Península, 2010

És suggerent el títol de cap a on va el nostre sistema econòmic just en moments de turbulències, de forta crisi econòmica, inclús de tímids qüestionaments del sistema per part de persones que no es poden titllar justament d,antisistema. És en moments com aquests que es parla sempre de decadència o profecies catastrofistes. Però també d,altres que dins del sistema parlen, potser sense cap tipus de credibilitat, de reinventar el capitalisme.
És interessant resumir els continguts del llibre de Salvador Giner, perquè no escriu des de posicions de qüestionament estructural, de bombardeig, sinó d,intel.ligènt anàlisi crític revisionista. Diu: “la lògica del capitalisme és la seva perenne transformació... aquest és el secret de la seva perseverança i resistència” i continua dient: “mentre esperen l,hecatombe anunciada, més ben dit, mentre esperen els qui l,esperen, la resta contemplarem la continuació de la seva mudança, l,envergadura de la qual aconsella parlar més d,una metamorfosi que de la fi absoluta de l,univers econòmic que aquest progrés ha creat.”
No ens enganyem els que varem veure la caiguda del mur l,any 1989 amb els nostres propis ulls. I també el desmantellament de l,òrbita de l,antiga URSS. No ens enganyem perquè varem constatar que “l,altre model” havia mort, i que els que sobreviuen, Corea del Nord i Cuba, no representen res més que una esbiaixada i desgraciada caricatura del passat i en cap cas una amenaça ni alternativa al model preponderant.
Comencem per la senzilla definició de capitalisme que fa Giner, com el procés mitjançant el qual un empresari/s, inverteix uns bens, anomenats capital, en un negoci, del qual en retira uns beneficis però en reinverteix d,altres per a seguir potenciant-lo i quasi sempre en concurrència amb d,altres empresaris. Un altre definidor del sistema és la seva estructuració per classes socials i el seu eix vertebrador: el reconeixement de la propietat privada aconseguida o heretada.
En la primera part del llibre se,ns recorda les fonts de les quals beu el capitalisme. Autors com Adam Smith, John Stuart Mill, David Ricardo, Keynes, Schumpeter, Alexis de Tocqueville... i en fa un curiós anàlisi recordant-nos que els primers teòrics van sorgir un cop el sistema ja era actiu. La primera gran obra fundacional, n,és “La riquesa de les nacions” de 1776, d, Adam Smith.
Destaquem aquí la previsió d,algún d,aquests teòrics sobre el futur del capitalisme. Mill afirmava en el segle XIX que si el creixement de les nacions no era “sostenible” (seria el mot emprat avui dia), podria venir el col·lapse del sistema. El creixement infinit no és possible. Ricardo també augurava que un creixement a través de la descoberta, aleshores colonització de nous països tenia un fi.
Anem a Schumpeter. Un admirador del capitalisme que està convençut que el sistema està condemnat a la seva autodestrucció. El que ell ve a denominar “destrucció creativa”.
Considera que el sistema està més subjecte a onades d,innovacions que a una lògica acumulativa. Si més no Schumpeter i això potser ho varem viure molt més durant el segle XX, detecta com a possible taló d,Aquiles del sistema l,hostilitat intel.lectual de poetes, escriptors, filòsofs, pensadors contra ell.
Giner constata que l,home ha presenciat dues i úniques grans revolucions: la neolítica, fa uns aproximadament 10.000 anys a.C i la industrial, que es va començar a gestar entre el final de l,Edat Mitjana i l,inici del Renaixement, fent la seva eclosió a partir de 1750 a Europa.
Una de les clàssiques diatribes ha estat la relació llibertat i igualtat, o capitalisme i democràcia. Però ha de quedar clar que capitalisme, industrialisme i democràcia són coses diferents.
La posició en tot l,assaig és un equilibri difícil, per apartar-se de la crítica de que el capitalisme té la culpa de tot, però entenent les seves imperfeccions, les seves notables àrees de millora i l,efecte que suposa en les modificacions de la condició humana, que no en la seva essència que és immutable. El capitalisme, com a model obert, que s,automillora i s,autotransforma, ha suposat des del meu punt de vista un engranatge, tot i que clarament imperfecte, que ha possibilitat derruir el sentiment de pertinença de la classe treballadora, la sensació de que tothom es creu en un esglaó social superior al que realment pertany. Tots formem part del sistema i no el posem en qüestió. Els mateixos sindicats, defensen els sous i els contractes, però no qüestionen el sistema, ni pugnen per a la millora de la democratització de les empreses. És increïble el potent narcòtic que traspua el sistema.
Una altra de les màximes que descriu l,autor i òbviament no ens resulta una novetat és: el capitalisme no té moral, doncs el seu objectiu és obtenir beneficis. I això fa que el resultat sigui una societat injusta. Aquesta nova sentència no té desperdici: “Els humans som diferents. Un inútil pot ser rei. Un ignorant, catedràtic. El financer responsable d,un ensorrament financer pot rebre un homenatge públic. El general culpable d,una matança és recordat amb una estàtua eqüestre...”. És un fet que l,esclavatge, la colonització, la part més cruel de la mundialització, l,armamentisme, l,agonia sobre el medi ambient i un llarg etc d,injustícies han estat fonaments sobre els quals el capitalisme ha crescut. Però també ho és que l,estabilitat, el creixement, l,estat del benestar, l,educació i la sanitat universal i pública (també present en d,altres models econòmics), la democràcia lliberal (la fins ara més oberta i autocrítica opció de govern segons deia Popper, tot i que no establerta en tots els països d,econòmia capitalista), en són també fruit de la seva evolució. Dels propers temps podem esperar proliferació de microempreses, potser menys intermediació financera i una deriva interessant més sobre l,experiència que sobre la nus propietat de les coses, que poden obrir-nos un nou escenari en la societat de consum.
El capitalisme sorgí en paral.lel a la teoria de l,individualisme, de l,home com a subjecte sobirà, propietari de la seva llibertat. El sistema necessita intervenció segons uns per que sol genera injustícies i desigualtats. D,altres creuen que el laissez-faire garanteix la idoneïtat del sistema. A la fi segons Giner “el futur del capitalisme està assegurat sobre tot per una raó: pràcticament ningú el qüestiona i els que ho fan no han presentat encara una alternativa creïble.” L,únic que pot frenar-ho són condicions inesperades de destrucció demogràfica o ecològiques, que en són clarament amenaces de sostenibilitat per a tota la Humanitat. L,any que jo vaig néixer, el 1968, a la Terra erem 3.500 milions d,ànimes, aquest proper 2011 la ONU diu que arribarem als 7.000 milions. El capitalisme en serà el sistema que arroparà la majoria d,aquests éssers i esperem que sigui capaç de reinventar-se i reinventar-nos per fer front a les amenaces que ens depara el ferotge creixement sostingut que requereix.